Guia breu sobre la CGT per a joves despistats

 Versión en castellano

Aclariment preliminar

Primerament cal aclarir que la paraula “llibertari” és un sinònim absolut de “anarquista” i que per tant són dos maneres de referir-se al mateix. Llibertari no vol dir “simpatitzant però no practicant de les idees anarquistes”. Simplement és una forma més poètica de referir-se a l’anarquisme fent referència a la llibertat, la seva màxima aspiració.

Víctimes de la propaganda i l’engany

Ser jove vol dir experimentar, tenir inquietuds, conèixer, deixar-se atraure per propostes noves. Durant la joventut a més construïm la nostra personalitat i formem la nostra cosmovisió: formem la nostra pròpia ideologia.

L’Estat i el capital utilitzen el sistema d’educatiu i la publicitat per que els joves ens adaptem i assumim amb total submissió la ideologia del sistema: l’autoritarisme i el consumisme.

Per altra banda, les organitzacions polítiques i sindicals centren la seva propaganda sobre nosaltres per que ens allistem a les seves files. Algunes ho fan de manera honesta i és limiten a proposar una manera de lluitar coherent i del tot saludable, però d’altres utilitzen l’engany, l’ambigüitat i la hipocresia per convertir-nos en un titella més qui poder manipular en funció dels interessos polítics del moment.

La CGT és un clar exemple d’aquesta segona categoria d’organitzacions. Molts joves amb inquietuds i interès per les idees “llibertàries” són víctimes de l’engany sistematitzat i planificat que utilitza aquesta organització per assolir els seus interessos polítics.

La CGT utilitza els colors vermell i negre, la A encerclada o eslògans com “llibertària i solidària” per atraure a els joves amb inquietuds anarquistes. No només utilitzen una simbologia anarquista sinó que es declaren “Anarco”-sindicalistes i hereus de la CNT, la organització obrera que més lluny ha arribat amb les seves aspiracions revolucionàries a l’estat espanyol al llarg de la història.

Us preguntareu, i quin és el problema? Que passa? Que no són anarquistes? Que no són llibertaris? Que no són anarco-sindicalistes?

Doncs, senzillament, no. De cap manera. I expliquem perquè.

L’anarquisme: harmonia entre el que i el com.

L’anarquisme és una filosofia política i social basada en la total oposició a qualsevol forma de govern. Els anarquistes considerem que l’autoritat, l’Estat, és innecessari i a més nociu per a la societat ja que genera desigualtats i injustícies: explotació, guerra, fam, racisme, feixisme, sexisme. És per això que proposem una organització social basada en la llibertat de l’individu, la lliure associació, la autonomia, la federació, la horitzontalitat, la comunitat d’interessos, la solidaritat i el suport mutu.

A més una de les peculiaritat de l’anarquisme és l’aposta per la coherència entre les finalitats que es persegueixen i les tàctiques que s’utilitzen. Podríem dir que els anarquistes no comparteixen la idea de que “els fins justifiquen els medis”.

És per això, en l’esforç per mantenir la coherència, que els anarquistes s’oposen a les eleccions, a les subvencions, i a la participació en les institucions de l’estat. Com que volem una societat basada en les assemblees i en la llibertat, sense parlaments, sense eleccions, no podem utilitzar les eleccions i el parlament per aplicar les nostres propostes revolucionaries des de el poder. Com que volem acabar amb l’estat no podem dependre d’ell i renunciem a qualsevol subvenció per mantenir la nostra autonomia.

El context: els pactes de la Moncloa de 1977

En la transició espanyola la burgesia que havia recolzat el dictador Franco durant quatre dècades va considerar que seria favorable pels seus interessos adaptar el regim feixista als estàndards democràtics de la resta de països d’Europa. Un dels primers passos en la reconstrucció democràtica va ser la legalització dels partits i sindicats històrics (PSOE, PCE, UGT, CNT…) i la celebració d’eleccions al parlament el 1977. Tot i això el país vivia sota la constant amenaça de l’exercit clarament franquista. En aquest context de convulsió social es va experimentar una forta mobilització de la classe treballadora protagonitzada per organitzacions com CCOO, CNT o UGT.

Un cop format el primer parlament de la democràcia després de les eleccions del juny del 1977, els principals partits polítics, la patronal i el sindicat CCOO en principi i després també la UGT van signar els anomenats Pactes de la Moncloa. En aquest pactes s’establia el repartiment del poder i quin era el paper que cada sector de la societat hauria de tenir en la societat democràtica que es pretenia construït. Aquells pactes constitueixen la base de la constitució actual i amés suposen la fi de la mobilització obrera del moment.

Els partits polítics van utilitzar les seves branques sindicals (el PSOE la UGT, el PCE les CCOO…) per col·locar al parlament als seus dirigents, i un cop fet el repartiment de poder van decretar la “pau social” és a dir la no confrontació directa entre la classe treballadora i la patronal sinó la negociació i el pacte entre “els agents socials”.

Els sindicats signants dels pactes de la Moncola, en l’intent reeixit de desmobilitzar la classe treballadora, van acordar amb les forces polítiques i la patronal un model sindical basat en la representativitat, en les eleccions sindicals i les subvencions estatals que es va definir en la “Llei orgànica de llibertat sindical”.

Eleccions sindicals, comitès d’empresa i subvencions estatals.

El model sindical oficial que deriva dels Pactes de la Moncloa està basat en la representativitat i consisteix bàsicament en traslladar el sistema parlamentari de partits-eleccions-govern a les empreses amb l’esquema sindicats-eleccions-comitès.

En una mateixa empresa poden haver treballadors afiliats a diversos sindicats ja que cadascú tria el seu sindicat en funció de les seves preferències pràctiques o ideològiques. El problema doncs està en que cada sindicat només hauria de representar als seus afiliats però per negociar i signar convenis amb la empresa que afectin a tots els treballadors ha d’existir algun representat del conjunt de tots els treballadors. Lo més llògic seria que tots el treballadors de l’empresa es reunissin en assemblea per acordar quines són les condicions que la plantilla pot acceptar i quines no i per tant que només els treballadors és representessin a si mateixos de forma horitzontal.

La realitat és per desgràcia una altra. De la mateixa manera que en l’estat hi han partits polítics que presenten candidats per que en unes eleccions el poble esculli els seus representants (el parlament), en les empreses també existeixen eleccions.

Cada sindicat presenta una llista electoral, fa la seva campanya electoral. I els treballadors voten la llista que més els hi agrada o la que menys fàstic fa. Els guanyadors de les eleccions seran els representants legítims dels treballadors i podran decidir en nom seu durant quatre anys, sense tenir en compte la sevo opinió. Aquest conjunt de representants electes dels treballadors s’anomena comitè d’empresa i a les eleccions se les anomena eleccions sindicals.

Els sindicats més votat i amb dirigents als comitès d’empresa, igual que els partits del parlament, reben una subvenció estatal en funció del nombre de representants electes en el total de les empreses de l’estat.

En resum:

Estat

Empresa

Partits polítics

Sindicats de representació

Eleccions polítiques

Eleccions sindicals

Parlament:
Representants dels ciutadans

Comitè d’empresa:

Representants dels treballadors

Subvencions en funció dels vots

Subvencions en funció dels vots

L’Anarcosindicalisme

Entenem l’anarcosindicalisme com la síntesi de la teoria i la pràctica de l’anarquisme actuant sobre i en tot tipus d’associacionisme obrer que conflueix en un sindicat. Es tracta en rigor d’una síntesi de l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari per impulsar el canvi de la societat actual des del món del treball.”

Així és com la CNT, la única organització anarcosindicalista a l’estat espanyol, defineix aquesta forma tant particular de sindicalisme.

Els anarcosindicalistes promouen l’organització de la classe treballadora en defensa dels seus interessos econòmics en base als principis, tàctiques i finalitat de l’anarquisme. És a dir, promouen la unió dels treballadors i els proletaris en general en sindicats. Sense renunciar a les finalitats anarquistes, la autogestió de la economia en una societat comunista llibertària, els anarco-sindicats també lluiten per la defensa dels interessos quotidians de la classe treballadora: contra els acomiadaments, contra les reformes laborals que enpitjoren les condicions de treball, contra la pujada del preu del transport, contra la desaparició de la sanitat gratuïta i universal, per la reducció de la jornada laboral, contra l’augment de l’edat de jubilació…

Els anarco-sindicalistes consideren que el sindicat és en realitat una escola revolucionària, on els treballadors, lluitant per lo quotidià aprenen a funcionar de manera assemblearia construint en la societat actual exemples concrets del tipus d’organització horitzontal i federalista que l’anarquisme proposa per la societat futura. En aquesta lluita diària, portant a la pràctica els principis anarquistes amb coherència, utilitzant la tàctica de l’acció directa, els treballadors prenen consciència del seu potencial revolucionari i es preparen per la vaga general revolucionària, que és l’expressió màxima de la pressa de consciència del poble treballador sobre el seu paper d’explotat i de únic generador de la riquesa que acumula el capital.

Com em dit l’anarcosindicalisme, pel que fa als principis, tàctiques i finalitats no constitueix una innovació respecte l’anarquisme i per tant no cal considerar-lo com una cosa separada de la lluita anarquista més específicament ideològica contra tot tipus d’autoritat.

Així doncs les organitzacions anarcosindicalistes, són organitzacions de la classe treballadora que lluiten en base a la horitzontalitat i l’assemblearisme, el federalisme, l’autogestió, la independència dels poders polítics i de l’estat, la solidaritat, l’acció i la confrontació directa entre explotats i explotadors sense representants electes…

5è congrés de la CNT: l’anarcosindicalisme contra les eleccions, les subvencions i els comitès d’empresa.

En el context de la transició i dels pactes de la Moncloa, la CNT, recentment legalitzada i reorganitzada públicament va celebrar el seu 5è congrés en el que la organització havia de decidir quina seria la seva estratègia a seguir davant del nou model sindical oficial que les altres organitzacions sindicals havien acordat amb el poder polític i patronal.

Aquest congrés va començar ratificant els principis, tàctiques i finalitats anarquistes i seguidament es va tractar quina seria la posició de la CNT davant les eleccions sindicals, els comitès d’empresa i les subvencions estatals.

En conseqüència amb els principis anarquistes que s’havien ratificat a l’inici del congrés es va decidir que l’anarcosindicalisme es mantenia coherent i per tant calia negar-se a participar en comitès d’empresa, que calia boicotejar les eleccions sindicals i que es renunciaria a les subvencions.

La decisió era coherent i no podia ser una altre.

Els comitès d’empresa i les eleccions sindicals reprodueixen el sistema parlamentari i jeràrquic. La participació en comitès d’empresa és contraria al principis d’horitzontalitat ja que els membres del comitè tenen el poder de decidir en nom de tots els treballadors i per tant són una autoritat, una jerarquia. A més les eleccions i el sistema de representació desmobilitzen els treballadors ja que és molt més senzill votar cada quatre anys a aquells que s’ocuparan dels teus drets que no pas participar constantment en assemblees on dia a dia has de contibuir a la causa col·lectiva.

Les subvencions són una eina de control que garanteix a l’estat la submissió absoluta dels sindicats subvencionats. Si una organització depèn dels diners que li paga l’estat, aquesta mai serà capaç d’enfrontar-s’hi. L’estat, en el moment de sentir-se amenaçat per un sindicat subvencionat només ha de retirar la subvenció i el sindicat es desorganitza per manca de medis econòmics. A més i amb paraules més senzilles: “cap gos mossega la mà que l’alimenta.”

A més el congrés es va reafirmar en el rebuig al sindicalisme professional. És a dir, es va tornar a acordar que en els sindicats no podia haver-hi gent contractada i a sou per defensar els drets dels treballadors ja que els alliberats sindicals viuen de la gestió dels conflictes entre el treballadors i el capital i tenen els seus propis interessos que poden ser contraris als dels treballadors que “defensen”. De fet aquesta és una idea que ja venia de la 1a internacional al segle XIX que proclamava: “L’emancipació dels treballadors serà obra d’ells mateixos o no serà”.

La CGT: adéu a l’anarcosindicalisme

En aquest 5è congrés de la CNT va evidenciar-se una divisió interna en protagonitzada per una serie de sindicats de la mateixa CNT que no van acceptar la decisió d’oposar-se als comitès, a les eleccios, les subvencions i els professionals del sindicalisme.

Uns quants sindicats de la confederació van decidir lliurement abandonar la CNT i crear un projecte nou que van anomenar CNT-Renovada, CNT del V congrés o finalment CGT.

Una minoria de sindicats i afiliats del a CNT que es van posicionar a favor del model sindical oficial pactat, van crear una nova organització que va adaptar-se a aquest model. El problema va ser que en marxar de la CNT, no van reconèixer mai que en realitat ja no formaven part d’aquella organització ni de l’anarcosindicalisme. Al contrari, tot i cobrar subvencions i presentar-se a eleccions, van seguir utilitzant les segles CNT, i reclamant-se hereus d’aquesta organització i de tota la seva història i simbologia.

Aquesta CNT il·legítima, es va conèixer en un principi amb el nom de CNT-Renovada, ja que els seus impulsors creien que la CNT legítima, la de tota la vida, s’havia de “renovar” i adaptar la seva ideologia anarquista a la realitat del moment. És curiós com la “renovació” en realitat era una renuncia a l’anarcosindicalisme i una aposta per un sindicalisme a seques.

Amb el temps la CNT va posar una demanda judicial a la CNT-Renovada per la utilització de les segles i un jutge va decretar que la CNT-Renovada havia de deixar-se de dir CNT. Es a partir d’aquest moment quan la CNT-Renovada es comença a dir CGT. Aquest és l’origen de la CGT que coneixem avui en dia.

La mateixa CGT, encara ara diu públicament:

Somos, la CGT, una organización de muchos años pero con un nombre todavía muy reciente. Pleitos de familia y decisiones judiciales nos privaron un día, allá por abril de 1989, de nuestras originales siglas, las de la CNT, aunque las sigamos llevando en el corazón y sigamos tratando de merecerlas con nuestra actuación y de colocarlas en el lugar que exigen los tiempos que vivimos.

Herederos por voluntad de una historia, no por ello pensamos que ésta haya de ser intocable. Todo lo contrario, se apolillaría si no tratáramos cada día de extraer de ella lo mejor y de adaptarla a lo que demanda la sociedad actual.”

Per a la CGT, la adaptació de l’anarquisme al segle XXI en realitat és una aposta per tot allò que l’anarquisme ha atacat sempre: les jerarquies i l’acció política.

L’argument que la CGT utilitzar per argumentar l’acceptació del comitès d’empresa per part dels anarquistes són els mateixos arguments que el marxisme ha utilitzat sempre per defensar la participació en política, en les eleccions i els els parlaments: Si estem fora no podem actuar. Des de dintre podem canviar les coses. Hem d’entrar al parlament (al comitè) per buidar-lo de contingut i utilitzar el nostre poder en benefici dels treballadors.

Paraules finals

No senyors de la CGT, això no és renovar-se ni adaptar-se, això es deixar de creure en les pròpies conviccions. La nostra convicció és l’acció directa i autogestionada. És una convicció legítima, tant legítima com la vostra. Nosaltres hem assumit el risc de poder estat equivocats, però el compromís de lluitar per que aquesta convicció revolucionària sigui compartida per aquells que ens envolten. A base d’exemple i coherència ens esforcem per ser un referent d’honestedaat i integritat que ha d’atraure irremeiablement als companys i les companyes més critiques, a aquelles personalitat irreductibles i no manipulables a base d’ambigüitats i estètica “llibertària”.

Grup Anarquista “L’Albada Social”
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

Anuncis

Un pensament sobre “Guia breu sobre la CGT per a joves despistats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s